Abstract

Corria l'any 1988. El muntatge d'Ai carai! de Josep M. Benet i Jomet acabava de fer temporada amb èxit al Teatre Uiure. Domènec Reixach havia assumit el càrrec de director artístic del Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya i, des de la seva històrica seu al Teatre Romea, va crear un programa d'ajuts amb la intenció d'estimular i impulsar les naves dramatúrgies catalanes. No va sobtar, doncs, que Reixach convidés Benet i Jornet a participar-hi. Les circumstàncies, però, van agafar un caire una mica sorprenent quan Reixach va demanar al ja consolidat dramaturg català que seleccionés un director perquè s'encarregés de posar en escena el seu text -- un director amb qui, segons la premissa del programa d'ajuts, havia de treballar en estreta collaboració . Benet va respondre amb una petició entusiasta de deixar el seu text en mans de Sergi Belbel, un jove dramaturg-director que, malgrat ja haver gaudit d'alguns èxits en la seva incipient carrera, no tenia ni trenta anys. Es tractava d'un gest deliberat --potser una mica arriscat-- de Benet i Jornet, però també un gest que, contemplat des de la perspectiva d'avui dia, adquireix una certa coherència dins la seva trajectòria artística. Es tractava de deixar-se inspirar per la visió innovadora d'un creador considerablement més jove i de buscar diverses fonts de reflexió creatives, camins a través dels quals podria dirigir el seu interès en el futur i la continuitat de la tradició teatral catalana. Benet evidentment comprenia molt bé que, al món del teatre, un dramaturg mai no avança en el terreny creatiu sense assumir algun element de risc. I potser fins i tot, en aquell moment, Benet preveia en Belbel la possibilitat de trobar alguna mena de salvació, algun «descendent » metafòric que, com passa amb alguns dels personatges de les seves obres, fos dipositari del seu llegat intel·lectual i artístic. Benet, efectivament, és un dels comptats dramaturgs catalans de la seva generació que ha modificat i transformat la seva feina d'escriptor segons les inquietuds estètiques i polítiques més vitals del moment. «Ha sabut evolucionar lentament», com ha assenyalat Jordi Coca, «i, alhora, ha sabut mantenir de manera suficient una certa complicitat estètica i ideològica amb un públic potser minoritari, però que l'entén» («Benet i Jornet, una excepció», «Avui», 14- I- 2003).

Document Type

Article

Publication Date

12-2013

Publisher Statement

Copyright © 2013 Abadia de Montserrat. This article first appeared in Serra d'Or 648 (December 2013): 80-84.

Please note that downloads of the article are for private/personal use only.

Download

Share

COinS